Pepe Gimeno: “En aquest moment, més que mai, la societat necessita solucions creatives”
Pepe Gimeno ha rebut el Premi Nacional de Disseny, per haver sigut “un dels primers i més importants ambaixadors del disseny espanyol en el món, a través d’una trajectòria brillant basada en l’excel·lència i el rigor de pensament creatiu”. El dictamen del jurat destaca, així mateix, que el treball desenvolupat pel dissenyador gràfic valencià representa, “de manera indiscutible, els millors valors de tota una generació de dissenyadors, llegat fonamental per al disseny espanyol”.
Sens dubte, Pepe Gimeno (València, 1951) és un dels grans mestres i referents del disseny nacional, del qual va ser un dels pioners, en els anys 70, com a membre destacat de la generació que va establir les bases del desenvolupament del sector a Espanya. En aquests quasi 50 anys de trajectòria, acumula més de mig centenar de reconeixements i guardons, tant nacionals com internacionals. Ha treballat en els principals àmbits del disseny gràfic i ha deixat la seua petjada en segments com la tipografia -va obtindre el premi Type Director’s Club de Nova York per la seua tipografia FF PP, convertint-se en un dels primers espanyols a aconseguir aquest guardó internacional- i l’art plàstic, amb obres construïdes a partir de materials rebutjats.
Conversem amb ell sobre la transcendència d’aquest premi i sobre el present i el futur del disseny valencià.
"Aquest premi em permet tirar la vista arrere i apreciar moltes coses que he fet en la meua trajectòria de manera intuïtiva, que suposaven llavors eixir-se del guió i que ara comprenc que tenien sentit"
Què suposa per a Pepe Gimeno rebre el Premi Nacional de Disseny?
És un reconeixement als 50 anys que porte treballant en aquesta professió. M’ha permés tirar la vista arrere i apreciar moltes coses que he fet en la meua trajectòria de manera intuïtiva, que suposaven llavors eixir-se del guió i que ara comprenc que tenien sentit, que tot quadra. És una manera de veure el teu recorregut professional confortablement. Quan l’estàs vivint, no es valora de la mateixa manera. Això aporta noves energies i il·lusió per a continuar treballant.
Quin és el projecte que més t’ha aportat professionalment o amb el qual més has gaudit?
He de dir que alguns dels projectes amb els quals més he gaudit mai han eixit al carrer. Hi ha treballs que són més coneguts, per la qual cosa siga -perquè el client ha tingut èxit, per la història o la transcendència, perquè porten 30 anys i segueixen ací,…- i altres que són molt laboriosos i que t’han llevat molta energia i són poc vistosos. I, potser, un cartell al qual has dedicat poc temps, té un gran acolliment.
Realment, en els treballs creatius passa una mica com quan a un pare li diuen que trie a quin dels seus fills vol més. Encara que, sí que és cert que hi ha diversos projectes que han tingut més difusió o han estat més prop de la gent, bé per ser una organització o una marca més exposada al públic, per la seua transcendència, com pot ser la palmera de Turisme de la Comunitat Valenciana, la marca de les Corts o la imatgeria de la Presidència Espanyola de la Unió Europea en 2002.
Des d’aqueixa visió que et brinda l’experiència de 50 anys en el sector, com ha evolucionat la percepció i el paper del disseny?
Quan jo vaig començar en la professió, la figura del dissenyador com a tal no existia; s’ha anat creant, a poc a poc. I ha arribat a tindre un gran prestigi, però, en aquest moment, crec que una altra vegada s’ha devaluat. Les empreses creuen en el disseny i l’utilitzen més, però també es frivolitza molt. Es pensa que ‘en dues puntades’ es fan les coses, quan costen molt. En general, no s’està disposat a pagar aqueix valor que tenen els treballs ben fets. És un problema molt greu que tenim en la professió en aquest moment. Ens movem en un mercat molt competitiu i, si no tu no acceptes un encàrrec, el farà una altra persona. Com no hi ha criteri, per a molta gent dóna el mateix qui s’encarregue del projecte i veiem propostes de tota mena, en les quals no s’ha treballat amb serietat, ni es fan les coses en profunditat. Un dels reptes del professional del disseny és involucrar al client i ajudar-lo a entendre i seguir el procés de treball, de manera que siga conscient que, per a arribar a aqueix resultat, s’han pensat i s’han fet moltes altres coses abans, i que la solució final ve darrere de moltes que van quedar com a intents. És realment molt difícil. En aquest moment, més que mai, la societat necessita solucions creatives
En quina mesura influeix la creixent digitalització en aquesta situació de pèrdua de valoració i d’intrusisme? Com podria afrontar-se?
L’intrusisme sempre ha existit en el nostre sector, fins i tot abans que existira l’ordinador. Per a millorar aquesta percepció, un dels àmbits d’actuació, hauria de ser el nivell de cultura, de formació. A les escoles d’ensenyament obligatori, a la gent jove li l’hauria de formar en anàlisi de la imatge, la qual cosa no sols beneficiaria al disseny, sinó, també, a molts altres sectors, com l’arquitectura, els mitjans de comunicació,… Perquè, si no tens criteri, no aprecies el valor i s’acaba caient en una sèrie de clixés. I, precisament, el treball del dissenyador consisteix a fer una cosa diferent, especial per a cada client, un treball a mesura per a cada projecte.
Fer un treball adaptat a les necessitats, objectius i valors de cada empresa és molt complex i es necessita d’una complicitat molt gran entre el professional del disseny i l’organització. Si no s’aconsegueix, el resultat serà molt superficial. Un treball per a una empresa és un projecte d’un calat i una profunditat important; si no existeix aqueixa col·laboració, aqueixa complicitat entre les dues parts, és molt difícil que el projecte isca bé, complisca els objectius, done visibilitat als valors de l’organització, i tinga un efecte. Es quedarà en un paperot i els paperots no serveixen per a res. Per això es necessita millorar la cultura.
El disseny es considera com a clau estratègica i aliat per a l’evolució cap a models de producció més eficients i sostenibles, en tindre impacte en tot el cicle de vida del producte o servei. Com s’aplica aquesta premissa en la pràctica?
Hem de ser conscients que, en cada procés empresarial, hi ha moltes disciplines implicades i cadascuna ha de secundar-se en les altres per a aconseguir desenvolupar-lo amb èxit. El dissenyador pot proposar solucions, donar forma o racionalitzar un procés, però, per a poder fer-les reals, han d’estar recolzades en tecnologies que donen resposta a les necessitats. Només el dissenyador no el pot fer. Es tracta d’aconseguir construir en conjunt.
A l’hora de desenvolupar aqueixos projectes i generar aqueixa relació amb les empreses clients, són conscients d’aqueix paper estratègic del disseny i es deixen guiar?
Trobem una mica de tot. Es tracta, en general, de crear un vincle, una confiança, una complicitat; és com un joc de ping pong. Ni l’empresari ni el dissenyador posseeixen la veritat absoluta. Cal trobar aqueix punt en el qual es traga el millor de cadascun; que t’escolten i tu escoltar. El client és el que coneix millor que ningú el seu producte; una altra cosa és que no tinga el llenguatge per a arribar on vol. Cal escoltar-li bé, atentament. Aqueix ‘saber escoltar’ i ‘saber reinterpretar’ el que t’està dient, genera casos d’èxit. És una relació en la qual ningú ha de dominar, sinó que ha de ser un projecte en comú i triar, del que es pose sobre la taula per totes dues parts, allò que beneficie al projecte. Consisteix en un procés d’aprenentatge mutu.
En aquest complex context, què li aconsellaries a algú jove que vulga dedicar-se professionalment al disseny?
En els anys 70, quan vaig començar a treballar, estàvem en plena crisi econòmica i no hi havia treball ni espentant. Era una situació semblant a la qual estem en aquest moment. Aconsellaria molta paciència, perquè les coses costen moltíssim. Jo estic a punt de complir 70 anys i continues havent de demostrar tot cada dia; posar en valor el treball que estàs fent. Ningú et regala res. Hauràs de demostrar una vegada i una altra, en cada projecte, la teua vàlua. A qui no li agrade molt aquesta professió, que és una professió vocacional, que ho deixe, perquè és molt complicada.
"M'encantaria que València, després de la Capitalitat, quedarà consolidada com a centre internacional referent del disseny. Seria un èxit i un somni"
Malgrat aquest panorama general, estem vivim un moment ‘dolç’ per al disseny valencià, amb la designació de València com a Capital Mundial del Disseny en 2022. Quin impacte creus que pot tindre en la realitat del sector, més enllà d’aqueix any?
M’agradaria que la Capitalitat de València aconseguisca aportar valor i done visibilitat a aqueixa complexitat que té el treball de disseny. Que contribuïsca a eliminar aqueix aspecte frívol que les coses són així perquè se t’ocorren sense més. A València hi ha molt bon nivell de disseny. La Capitalitat és important per a visibilitzar-ho. Hi ha moments que suposen un faig fallida i permeten que afloren una gran quantitat de coses que estan submergides, que s’han vingut coent durant molts anys, i que, de sobte, fan eclosió. M’encantaria que després de la Capitalitat, València quedarà consolidada com a centre internacional referent del disseny. Seria un èxit i un somni.
Un dels factors que ha contribuït a aquesta designació és la unitat del sector del disseny valencià, que es reflecteix també hui, en aqueix sentiment d’orgull i suport unànime en el lliurament dels Premis Nacionals a dos dels seus referents: Pepe Gimeno i LZF Lamps.
És un valor que tenim diferenciador i pràcticament únic. Crec que ve del començament del desenvolupament del sector, quan érem pocs dissenyadors i ens emportàvem tots molt bé. S’ha anat unint gent a aqueix nucli primer, però s’ha mantingut aqueixa bona relació i ara és una qüestió d’identitat. En altres ciutats no ocorre el mateix o passa just el contrari; fins i tot diria que és rar entre professionals que estan dins de la cultura, l’art, el disseny,… on hi ha molts egos.
Que els professionals del disseny de la Comunitat Valenciana hagen sigut capaces de mantindre aqueixa bona relació al llarg del temps, és un valor a conservar per damunt de moltes coses. Ha sigut una eina fonamental per a aconseguir la capitalitat, perquè, en un moment determinat, es va unir tot el sector a una, com una pinya, i això es va veure des de fora; ens dóna moltíssima força.
